Descobreix la nostra història

Deixa'ns presentar-nos

UNA MICA D'HISTÒRIA

El romànic ens sorprèn de sobte en alguna plaça de la Ciutat Vella de Barcelona. Al cor del barri de Sant Pere hi rau, com si el temps s'hagués aturat, l'església de l'antic convent de Sant Pere de les Puelles. Una llarga història marcada per les reformes, que no camufla l'encant del recinte original. 

La història de l'antic monestir de Sant Pere de Puelles es remunta a l'any de la seva consagració, el 945. En aquell moment, es convertia en el primer convent benedictí de tradició femenina que hi havia a Barcelona. A partir de llavors Sant Pere de les Puelles viuria una història plena de vicissituds que va anar transformant l'edifici romànic, originalment enclavat fora de les muralles de Barcelona. Els atacs de les tropes àrabs, els incendis i les exclaustracions del segle XIX van marcar el destí del temple fins que la comunitat de monges va ser traslladada definitivament el 1879 al nou emplaçament de Sarrià-Sant Gervasi.

Avui, després de remodelacions i canvis successius, d'aquell monestir on hi havien viscut religioses, la majoria filles dels nobles de la ciutat, en queda una església romànica molt restaurada, que preserva algunes restes de la primitiva església. Es poden veure allà on actualment es troba la capella del Santíssim. Dels dos campanars originals, només en resta un, octogonal i amb sis campanes que ressonen d'un extrem a l'altre del barri. La plaça de Sant Pere de Barcelona, amb la presència imponent de l'antic monestir, és un dels racons amb més encant del barri de la Ciutat Vella.


Per començar

INTRODUCCIÓ

L'Església de Sant Pere de les Puel·les és una de les grans desconegudes de Barcelona. L'indret que ocupa ha vist passar molts segles d'història, i també de llegenda, que ho són també de la seva ciutat i del seu barri, i que avui us convidem a repassar. 
El monestir de Sant Pere de les Puel·les és el testimoni viu més antic de vida religiosa femenina institucionalitzada en el comtats catalans.
La comunitat que aquí hi vivia s'ha regit sempre per la regla de sant Benet.
A causa de la seva situació estratègica, el monestir ha estat devastat i espoliat diverses vegades. Amb tot, la destrucció i les exclaustracions no van aconseguir extingir la capacitat de la comunitat de refer-se una vegada i una altra.
L'actual església de Sant Pere té el seu origen en l'antiga Abadia de monges benedictines, situada fora muralles, al peu de l'antiga via romana dita Via Francisca, sobre un petit turonet denominat el Cogoll, a l'antic Vilar o Vilanova de Sant Pere, en el que amb els anys va ser el Barri de Sant Pere.
Actualment la comunitat resideix al barri de Sarrià de Barcelona, a la seva seu del carrer Anglí, on s'hi traslladà l'any 1879, mentre que l'antiga església ha restat com a Parròquia del barri.
Juntament amb l'església de Sant Pau del Camp, de la mateixa època fundacional, la de Sant Pere es considera la Parròquia més antiga de Barcelona amb culte vigent.

945. Acta de Consagració del Temple.
945. Acta de Consagració del Temple.

Les propietats i donacions

Des del moment de la seva fundació, el Monestir fou dotat de nombroses possessions, i mantingué el caràcter de fundació comtal durant tota l'edat mitjana, ja que va ser receptor de privilegis especials pels comtes reis i després pels reis de Catalunya-Aragó. 
Les donacions són la base de la formació del patrimoni de Sant Pere, com s'esdevenia durant l'edat mitjana en els patrimonis monàstics, en general. Aquestes donacions es realitzen sobretot a través dels llegats testamentaris, com també a través de la concessió d'usdefruit. 
Pel que fa a les motivacions, sovint els donants expressen la seva voluntat que el monestir pregui per ells, pel poble i, en cas de mort, en sufragi d'ells mateixos. 
Els donants acostumen a ser d'alta condició social: comtes, vescomtes, l'aristocràcia eclesiàstica, el patrimoni de tota una família. Cap a l'any 1000 hi ha també el fet dels nous grups socials, en concret l'ascens de l'elit pagesa: també aquests es fan donants. La línia del Vallès-Barcelona-Baix Llobregat, és el radi principal d'expansió del patrimoni del monestir entre els ss. X i XI. Hi continuen les adquisicions de vinyes, terres, cases i d'altres béns: a Barberà, a Provençals, al Cogoll, a St. Andreu, o a la Palma de Cervelló, entre d'altres. Però on fou més intensa la concentració patrimonial del monestir és en el territori de Barcelona.

El Baptisteri i la figura de Sant Josep Oriol

En moltes ocasions, sobretot en esglésies antigues, una de les primeres coses que trobem en accedir-hi, és el Baptisteri. En alguns casos, fins i tot, el trobem com a edifici independent annex a l'església. A Sant Pere el primer que trobem quan hi entrem, és el Baptisteri. Per quin motiu?

Per als cristians, el Baptisme és el primer dels Sagraments d'iniciació cristiana. Per ell, els homes i dones es fan cristians, fills i filles de Déu. Comencen a ser membre de l'Església, a formar-ne part. Per aquest motiu, quan els pares presenten un infant per primera vegada a l'Església per tal que rebi el Sagrament del Baptisme, en entrar al temple, aquest infant encara no és cristià. Per això tenen encara més significat els baptisteris que es troben "fora" de l'Església: els pares presenten l'infant, aquest comença a formar part de l'Església en el moment del Baptisme, i aleshores pot entrar al temple. En el nostre cas, el trobem només entrar a l'església. El nen entra sense ser cristià i, quan ha estat batejat, pot entrar ja del tot a l'església.

Són molts els personatges del món religiós, polític i cultural que han tingut i tenen una vinculació especial amb Sant Pere de les Puel·les. Però d'entre tots ells destaca, sense dubte, la figura de Sant Josep Oriol.

L'infant Josep Oriol nasqué el 23 de novembre de 1650 al que aleshores era el carrer d'en Cuc, avui Verge del Pilar, molt a prop de la Parròquia. El mateix dia del seu naixement, els seus pares el portaren a batejar. Aquell infant, amb el temps, arribaria a ser Sant Josep Oriol, el gran taumaturg -el qui obra miracles- de la Ciutat, canonitzat per Sant Pius X, el 1909.

En el baptisteri, al costat de l'actual pica baptismal, es conserva una altra on la tradició diu que va ser batejat Sant Josep Oriol. Bé podria ser-ho, donat que és un bé protegit de talla rústica, catalogat, que data del segle XVII.

Les columnes del claustre

Sant Pere de les Puel·les, per la seva estratègica situació, en una de les vies d'entrada a la ciutat, patí poc després de la seva construcció, el saqueig de les tropes musulmanes d'Al-Mansur, que l'any 985 destrossen el Monestir. Aquest és reconstruït i, uns anys més tard, es realitza una segona consagració del temple. És en aquest moment, cap a l'any 1190, que es decideix aixecar al costat del Monestir un claustre.

Un claustre és un espai arquitectònic situat al costat i contigu a una catedral, un Monestir o altre edifici religiós. Consisteix generalment en quatre galeries tancades en quadrat amb porticades de columnes, capitells i voltes. Al centre, a cel obert, s'hi disposa un pati, hort o jardí. L'arquitectura monàstica medieval acostuma a ordenar-se a l'entorn d'un claustre que constitueix el nucli interior del monestir o clausura i mitjançant el qual s'articulen els espais de la comunitat que l'habita. Així, i malgrat que té una funció eminentment pràctica i de distribució dels espais, s'aprofitava per a usos diversos, com el conreu de plantes, la meditació, la lectura i, fins i tot, com a cementiri de membres de la comunitat i de famílies i nissagues destacades.

El claustre inicial que es construeix a Sant Pere de les Puel·les (s.XII) era d'estil romànic. A la Parròquia es conserven quatre petites columnes provinents del primitiu claustre romànic. Part de l'antic claustre romànic el podem contemplar, reconstruït, al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Amb posterioritat, al s.XV, s'afegeix al claustre inicial un pis superior, d'estil gòtic. Una reconstrucció d'aquest pis gòtic la podem contemplar a les finques 1 i 3 del carrer Sant Ignasi de Terrassa.

També es conserven altres restes a Sant Antoni de Vilamajor i al Museu Santacana de Martorell.

Com ha arribat a produir-se aquesta dispersió de les peces del claustre? A finals del s. XIX, concretament el 1873, el govern ordena l'enderrocament del claustre i part de les dependències, per tal d'obrir un accés -el que avui és el carrer Méndez Núñez. El claustre és enderrocat, i les peces queden amuntegades; alguns ciutadans, amants de l'art, prenen part d'aquestes pedres per a ús privat, i amb el temps es realitzen les reconstruccions que avui podem contemplar dispersades.

El sepuelcre de l'Abadessa Violant de Bellvehí

Al centre de la nau lateral esquerra es conserva la fornícula on hi hagué el sepulcre de l'abadessa Violant de Bellveí, morta en el 1403. És d'estil gòtic florit, encara que està deteriorat.

Aprofitem aquest moment, davant del sepulcre d'una de les abadesses, per parlar d'aquesta figura.

· Les abadesses: poder i enfrontament amb els bisbes i roma

D'acord amb la Regla Benedictina les abadesses exercien l'autoritat sobre les monges. De la vida de comunitat subratllem que tenien dones que les servien en l'àmbit domèstic. No podien tenir contacte directe amb la gent del voltant, com tampoc amb les seves propietats allunyades del monestir. Aïllades de l'exterior, actuaven per intermediaris, però, això sí, en un espai propi, al qual no admetien ingerències. Se'ls hi reconeix un cert nivell de cultura ja en aquella època. Un dels indicis el dóna el fet que existia una escola monàstica i una biblioteca.

Les abadesses eren unes veritables senyores feudals, tenien jurisdicció civil sobre els seus dominis, en part gràcies al fet que el rei Alfons I havia pres el monestir sota la seva protecció i que permetia a la comunitat nomenar els batlles per als diferents dominis jurisdiccionals.

Els preveres barcelonins poden ser relacionats amb el desenvolupament d'un nucli de població entorn del monestir i la formació de la parròquia depenent del monestir. Ells serien, doncs, els encarregats de la direcció espiritual del barri naixent, i actuaven com a intermediaris en allò a què l'abadessa no tenia accés directe. L'abadessa tenia facultat de nomenar càrrecs, atorgar beneficis, realitzar les visites canòniques i imposar penes i càstigs. Tant és així que no ens ha de sorprendre que existissin continuades disputes entre el monestir i el bisbe de Barcelona. La figura del bisbe es trobava en un procés paral·lel al de l'abadessa. Remarcables en aquest ordre, foren les disputes sobre la delimitació de les parròquies urbanes de Sant Pere i de Santa Maria del Mar (una en mans de l'abadessa i l'altra en mans del bisbe).

El 1030 el monestir fou posat pels comtes sota la protecció del bisbe i la seu de Barcelona. Una Butlla papal del 1072, obtinguda a precs de l'abat de Cuixà, que durant un parell de segles actuà com a protector del monestir, concedí al monestir la protecció papal i l'exempció d'interdictes i drets de sepultura dels fidels, i tot això fou confirmat per una nova Butlla del 1193. Deu anys abans (1183) el rei Alfons I l'havia pres, com hem indicat, sota la seva protecció.

Cal assenyalar que l'accés al monacat era l'única alternativa al matrimoni, possible dins el sistema. Tot i la duresa d'una vida regulada, i la subordinació a l'autoritat de l'abadessa, el monacat oferia a les dones la possibilitat d'una identitat pròpia, com també els valors d'igualtat i de fraternitat.

El rei Alfons IV, el 1442 va concedir a Sant Pere el singular privilegi que el monestir fos el lloc per a la guarda de totes les escriptures fetes pels notaris del regne (Arxiu notarial), gràcia que ratificà l'emperador Carles I el 1553.

La reforma iniciada pels Reis Catòlics, i més tard en el Concili de Trento, va resultar una font de conflictes pel monestir. Les monges van considerar que els visitadors i els reformadors atemptaven contra els drets dels monestirs, ja que les seves Regles no imposaven la clausura. Alguns d'aquests monestirs van oferir una resistència heroica: Valldonzella, Sant Pere de les Puel·les, Pedralbes o Santa Clara. Aquests monestirs, en la seva resistència, comptaven amb el suport dels Consellers, dels seus familiars i de la Ciutat.

Està documentat el cas de l'abadessa Constança de Peguera, que va ser privada del càrrec abacial en el 1493, per resistir-se a les mesures d'enclaustrament rigorós, i posteriorment rehabilitada en acceptar sotmetre's a la voluntat del rei, el que suposà la centralització del monestir i el seu ingrés a la Congregació de Castella.

El 1582 s'aplicà al monestir la clausura papal manada pel Concili de Trento, no sense dificultats, car, pel fet d'ésser les monges de casa noble, habitaven al monestir amb les seves criades; d'aleshores ençà, els fou obligatori el dormitori en comú.

· El mot "puel·les"

Com hem pogut veure en parlar de les abadesses, les joves noies que entraven al noviciat i formaven part de la comunitat, provenien en la seva majoria de famílies benestants.

La paraula puel·les ve del llatí puella/puellae (noia), i fa referència a les monges joves o novícies. Tot recordant l'origen de la majoria d'elles, potser podríem traduir amb més encert aquest mot com a "donzelles".

· La llegenda de l'abadessa matruy:

Parlar de les abadesses és parlar, també, en algunes ocasions, de llegendes...

D'entre les més conegudes del Monestir hi ha el relat llegendari que la comunitat va construir a finals del S XIII tot recordant la destrucció del Monestir per part d'Al-Mansur.

Sense dubte, la destrucció i saqueig del monestir, la mort i la deportació de les monges i la pèrdua dels títols de propietat, van ser superats gràcies a la tenacitat i a la valentia de les monges, que aconsegueixen reconstruir el cenobi i rehabilitar la seva legitimitat patrimonial en un breu període temps. Tanmateix, en aquest relat llegendari, l'origen i la font d'autoritat requeien en una figura femenina: Madrui. Segrestada pels musulmans i portada com esclava a Mallorca, fou reconeguda per un mercader familiar seu, que intentà d'alliberar-la, tot embolicant-la en una de les bales de cotó que transportava el vaixell. Aquesta bala, com totes les altres, fou perforada de manera que va ferir greument Madrui, que va aguantar heroicament. De retorn al monestir, va ser rebuda amb alegria per la comunitat i l'abadessa Bonafilla, la qual vol passar-li el càrrec, però ella s'hi nega. Madruí aconseguí recuperar les propietats perdudes arran de l'ocupació musulmana.

En la genealogia de les Puel.les, Madrui esdevingué la mare simbòlica, per mitjà de la qual la comunitat va reescriure el seu temps històric i va rehabilitar la seva legitimitat patrimonial.

Segons fonts hagiogràfiques, va ser enterrada a l'església del monestir i venerada com a dona santa durant els segles XIV-XVII. Sembla que la seva festa se celebrava el 5 de setembre A la seva sepultura van ser atribuïdes propietats miraculoses.

Altar de la Mare de Déu de les Gràcies

L'actual altar de la Mare de Déu de les Gràcies, acompanyat de les imatges de Sant Benet i Sant Josep, fou inaugurat el 25 de novembre de 1945.

A la parròquia de Sant Pere de les Puel·les, la devoció a la Puríssima Concepció es remunta al primer terç del segle XVII, quan es col·locà la primera imatge. Abans s'hi venerava la Mare de Déu de la Candelera o Purificació situada en l'altar major.

Per què l'Advocació de "Mare de Déu de les Gràcies"?

L'any 1787 es fundà a la nostra parròquia la Pia unió del Santíssim Rosari, la qual elegí per titular la Puríssima Concepció de Maria. Fou, doncs, aquesta Pia Unió la que tingué cura llavors dels cultes a la Puríssima Concepció, cada vegada més solemnes, sobretot en la primera meitat del segle XIX.

En encarregar-se de la nostra parròquia l'ecònom Mn. Salvador Corderas intensificà la devoció a Maria Immaculada, establint l'any 1865 el Mes de Maria i fundant ben aviat l'Associació de Filles de Maria, escollint per titular de l'Associació la Immaculada Concepció. Ara bé: com que és anticanònic que diferents Associacions tinguin el mateix titular, es cercà aleshores una advocació particular de la Puríssima Concepció i trobant-se molt apropiada la de la Medalla Miraculosa, s'adoptà aquesta advocació amb el títol de la Mare de Déu de les Gràcies, títol motivat pels mots que oí la Germana Caterina Labouré el 27 de novembre de 1830, a París, quan s'aparegué la Verge: "Aquests raigs són figura de les gràcies que Maria aconsegueix de Déu per als homes".

L'actual imatge d'alabastre, juntament amb les de Sant Josep i Sant Benet, són obra de l'escultor Josep Miret i data, com hem dit, de 1945

La imatge de Sant Pere

La còpia del Sant Pere del Vaticà és de 1943, obra de l'escultor G. Bechini i Miquel, i es va realitzar amb donacions de monedes de bronze dels veïns.

L'Altar del Sagrat Cor

Com la resta dels altars, el del Sagrat Cor fou restaurat després dels successos del 1939, i va ser beneït el juliol de 1943 pel Bisbe Modrego.

La Volta Renaixentista

Recentment s'ha descobert un sostre que estava ocult en l'accés a la Capella del Santíssim, amb alt-relleus renaixentistes, bastants deteriorats, amb escenes bíbliques. 

La formació del barri al voltant del Monestir

El segle XIII va significar per al monestir la plena integració en l'entramat urbà de Barcelona. Jaume I havia desplaçat la muralla fins ben a prop del cenobi. El monestir quedà dins de muralla, prop del Portal Nou i del Rec Comtal, i actuà com a nucli dinamitzador del seu entorn. Al seu voltant creixien horts i corrals que ben aviat es transformaren en cases (en un procés molt propi del segle XIII barceloní, en què es descobreix la potencialitat especuladora de l'habitatge urbà), tot proporcionant uns sucosos ingressos en forma de censos, vendes i lloguers.

La creació de veritables carrers entorn del monestir accelerà el creixement de la zona i, encara avui, alguns d'ells conserven la seva antiga denominació. Aquesta, sovint recorda la vinculació dels nous carrers amb el monestir (com els carrers de Sant Pere més alt, mitjà i més baix) o amb personatges notables del barri. 

La fi del Monestir

Pel febrer del 1808 les tropes franceses van entrar a la Ciutat on causaren el pànic pels saqueigs i destrosses que ocasionaren i que afectaren també en gran part a la comunitat de les Puel.les. El 1814, en efecte, obligaren les monges a abandonar els claustre. La majoria d'elles es traslladaren al monestir de les Monges Carmelites, de Vilafranca, on foren tractades amb molta humanitat. Al cap de pocs mesos, retornaren al seu monestir. Però el 1823 en foren de nou foragitades per ordre governativa, i al cenobi hi traslladaren els reclusos de la presó de la plaça del Rei, a la qual foren retornats el 1828 quan el Rei ordena la devolució del monestir a la comunitat.

I arribem al 1835. La comunitat és de nou expulsada del monestir, que és convertit altra vegada en presó peninsular. L'abadessa domna M. Ignàsia Desvall i de Ribas, aconsegueix salvar l'arxiu i les joies i ornaments de la sagristia. La comunitat es veu obligada a repartir-se entre les seves famílies, i algunes són acollides per altres comunitats.

En perdre ja l'esperança de recuperar el seu estimat monestir, la comunitat s'instal·là en una torre a Sant Gervasi. I decideix gestionar "el permís d'alienació" i la compra, per mitjà de permuta, dels terrenys a Sarrià, terrenys que procedien del "Mas Anglí". El 1877 va ser col·locada la primera pedra. A partir d'aquell moment, no es van sentir més a les naus de la parròquia les veus de les monges benedictines. Així i tot, els serveis parroquials no es van interrompre i van ser també continuades les obres de decoració del temple. Les del nou monestir van també accelerar-se i el seu projecte anava a càrrec d'Antoni Robert.

Dna. Amàlia de Tini, dona valenta i de virtut, que havia viscut l'angoixa de la inseguretat durant tants anys d'exclaustracions i de dificultats que semblaven insuperables, va tenir finalment el goig d'encapçalar el grup de les 23 germanes que anaven plenes d'il·lusió cap a la nova llar, el 13 d'agost del 1879.

LA FUNDACIÓ DEL MONESTIR

El Monestir que tenim al davant fou fundat pel comte de Barcelona Sunyer I(911-947), fill de Guifré el Pilós, primer comte de la nissaga del Casal de Barcelona; i perRiquilda, la seva esposa.
Fou dedicat l'any 945. Ens ho diu l'Acta de Consagració, que data del 16 de juny del 945, el primer document que conservem sobre el Monestir. En ell es descriu l'acte, presidit pe bisbe de Barcelona Guilarà, a petició del comte Sunyer, la seva esposa Riquilda i l'abadessa Adelaida, sota la Regla de Sant Benet. Assistí a l'acte el fill de Sunyer, el futur Compte Borrell II (947-992), considerat el primer compte sobirà, independent de fet de la Marca Hispànica establerta per Carlemany.
El monestir havia estat bastit fora muralla -l'antiga muralla de la ciutat romana, a redós de la catedral- . Quan el rei Jaume I féu construir les noves muralles, el monestir quedà dins el recinte, però adossat a un dels baluards que fou anomenat "baluard de Sant Pere".

Estructura de la façana. 

Imagineria i reconstrucció

La façana que tenim al davant no és, evidentment, l'original de la fundació. 

El que avui veiem és el resultat de la restauració feta per l'arquitecte Eduard Mercader l'any 1911. 

El que sí que es manté és la portalada gòtica (del s.XV), amb el timpà on es situa una imatge de Sant Pere. L'original, d'estil romànic, es conserva encara avui a l'actual Monestir de Sarrià. L'actual imatge de Sant Pere s'inaugurà el 1965. 
Sobre la portalada es conserven també unes gàrgoles gòtiques que representen els evangelistes, encara que restaurades en algun cas. 
Una gàrgola és una part que sobresurt d'una canonada, que serveix per a evacuar l'aigua de les teulades. En l'arquitectura medieval, especialment en la gòtica, són molt usades en esglésies i catedrals i acostumen a estar adornades amb figures intencionadament grotesques que representen homes, animals, monstres o dimonis. Segons algunes tradicions, tenien la funció simbòlica de protegir el temple i el poder d'espantar els mals esperits i als pecadors. 
Les actuals gàrgoles de Sant Pere tenen una funció merament decorativa, i no compleixen ja la funció per a la qual van ser construïdes. 
Fins al 1911, amb la restauració efectuada després de la Setmana Tràgica, la façana arriba només fins al que avui és el segon pis, construint-se en aquest moment un tercer pis i aixecant la façana fins a l'alçada actual. 
Fixant-se amb detall pot observar-se encara avui la diferència entre la façana antiga i la part més nova.

 

Partida de Baptisme de Sant Josep Oriol
Partida de Baptisme de Sant Josep Oriol

Les columnes de l'Atri

Una altra de les coses que crida l'atenció de l'atri, a l'entrada de l'església, són les columnes i capitells, d'estil neoromànics.

Aquestes columnes i capitells volen recordar-nos dues coses:

  • D'una banda ens anuncien el que encara podem veure a la nau central: un espai definit per quatre grans arcs, suportats per columnes monolítiques, amb capitells corintis

  • I d'altra banda, ens recorden el que també podrem veure després: les restes del primitiu claustre, d'estil romànic, de què disposava l'església. 
Claustre Gòtic de Sant Pere de les Puel·les a Terrassa
Claustre Gòtic de Sant Pere de les Puel·les a Terrassa

La nau central

La nau central i les voltes actuals de l'església són del s XVII, però han estat molt modificades, a causa de les successives destruccions, incendis i reparacions dels anys 1697, 1714, 1835, 1909 i 1936.

· Estructura de planta original. Capitells i columnes.

La primitiva església del segle X era un edifici de planta de creu grega (poc freqüent en el romànic català), formada per quatre cossos rectangulars iguals que convergien en un espai central, de planta quadrada. Aquest espai estava definit per quatre grans arcs, suportats per columnes monolítiques, adossades a pilars d'obra o murs, amb capitells corintis, estilitzats i bàrbars (hi ha diverses columnes i capitells que es creu són originals). La coberta inicial era de fustam, mentre que els braços de la creu eren coberts amb voltes de canó, de perfil semicircular. És probable que originalment no tingués absis diferenciats.

· Cúpula

La presa de Barcelona per Al-Mansur causà l'incendi i destrucció del monestir i de la pèrdua del seu arxiu, l'any 985. Refet tot seguit amb l'ajuda del comte Borrell II i del bisbe Vives, s'hi reuní una petita comunitat, composta per l'abadessa Adelaida Bonafilla i cinc monges. És en aquest moment que l'església va ser coberta amb voltes de pedra en substitució de l'antiga coberta de fustam.

La cúpula, de base octagonal, sobre trompes, és, doncs, del segle XII, a excepció de la petita llanterna, que és de la reforma del 1911.

Sobre aquesta cúpula, i amb motiu d'aquesta reconstrucció, es dota al temple d'un campanar romànic, conegut com el "campanar dels ocells", del qual parlarem més endavant.

Bàcol abacial de Sant Pere de les Puel·les
Bàcol abacial de Sant Pere de les Puel·les
Carta de professió religiosa
Carta de professió religiosa

Els vitralls

Els finestrals de la façana de Sant Pere es construeixen en la remodelació de l'església després de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909). Imiten l'estil gòtic, amb vitralls emplomats de rics colors, i van ser inaugurats pel Bisbe de Barcelona, Josep Laguarda, el 7 de juliol de 1911.

En ells podem veure representades les figures de Sant Josep Oriol, Sant Pius X i Sant Pere. Sota les seves imatges, hi ha dibuixades al·lusions a les seves vides: l'Esperit Sant i el Baptisme, en referència al Baptisme a la nostra església d'aquest sant. Sant Pere, amb la Basílica de Sant Pere del Vaticà, i Sant Pius X, Papa, amb les claus i la tiara, símbols papals.

A l'altre vitrall podem veure Sant Pau -al mig- acompanyat de Sant Joan Baptista i Sant Raimón de Penyafort. 

L'Altar Major

L'absis (ocult a l'exterior) és del segle XV, semicircular, imitant l'estil romànic. L'altar també imita aquest estil.

L'actual altar major -con també els altars laterals- fou reconstruït l'any 1939, després de la Guerra Civil Espanyola.

En la reconstrucció s'edificà un baldaquí, com era costum litúrgica en el moment.

Fou solemnement dedicat el 16 de juny de 1945, pel Bisbe Gregori Modrego. Dins del sepulcre obert a l'altar major va dipositar-se una arqueta, degudament segellada i precintada, que conté les relíquies de Sant Pere Apòstol, de Sant Sever, dels sants germans Màrtirs Joan i Pau i de Sant Josep Oriol.

Amb motiu de les festes d'aquesta nova dedicació del temple, foren convidats a presidir l'Eucaristia l'Abat de Montserrat, Dom Aureli M. Escarré, i el Nunci de Sa Santedat, Mons. Cayetano Cicognani.

L'any 1969 es fa l'adaptació litúrgica de l'Altar Major, que destrueix el baldaquí, inaugurada la solemnitat de sant Pere pel bisbe Josep Mª Guix.

Les pedres més antigues de Sant Pere de les Puel·les

A l'interior del nostre temple de Sant Pere es conserven encastats a cada costat del portal d'entrada a la Capella del Santíssim sengles relleus amb una creu patent, dels braços de cada una de les quals pengen lletres del crismó, alfa i omega, en una d'elles amb l'ordre invertit. Ambdós relleus es trobaven reaprofitats en l'antic campanar romànic del segle XII, conegut per la Torre del Ocells, d'on foren recuperats en ésser enderrocat per les obres de remodelatge. Les peces són de difícil filiació estilística i cronològica, si bé cal atribuir-les a època visigòtica o pre-romànica.

La Capella de Sant Sadurní

A l'angle nord-est de l'església es situà un cos d'edifici, de planta quadrada, cobert amb volta gòtica d'aresta, que arrenca de quatre impostes esculpides, amb decoració geomètrica i entrellaçats, amb algun rostre esquemàtic en alguna de les cantonades. Puig i Cadafalch considerà que podrien correspondre, amb tota probabilitat, a l'atri de l'església de Sant Sadurní, que havia precedit la construcció de l'església de Sant Pere.

· Fundació llegendària

I és que hi ha una tradició historiogràfica iniciada a la Crònica de Sant Pere de les Puel·les (redactada entre 1278 i 1283) que relata la llegendària fundació del monestir per part de Lluís el Piadós (814-840), fill de Carlemany, l'any 801, durant el setge i posterior conquesta carolíngia de Barcelona.

Segons aquesta llegenda, corria l'any 800 de l'era cristiana. Hispània restava sotmesa sota el poder dels sarraïns. Mentrestant, a Roma, Carlemany és coronat Emperador de mans del Papa Lleó XII. En senyal d'agraïment, aquest enviarà el seu propi fill, Lluís el Piadós, per tal que alliberés Barcelona de mans dels musulmans.

Arribats a les afores de la ciutat, i per tal que els soldats poguessin dur a terme els seus cultes religiosos, feu erigir una rústega capella dedicada a Sant Sadurní, Bisbe de Tolosa, d'on provenia Lluís el Piadós.

Un cop conquerida Barcelona, i novament en senyal d'agraïment, manarà una construcció més sòlida, que donaria origen a l'actual Monestir, i que seria posat sota l'advocació de Sant Pere en record de la coronació del seu pare, Carlemany, un any abans, a Roma.

En qualsevol cas, el que és clar és que una construcció religiosa dedicada a Sant Sadurní tingué existència i cementiri propi fins el moment de la fundació del monestir. Durant les obres de reedificació de l'edifici monàstic, després del seu incendi durant la Setmana Tràgica, es trobà una pedra ornada amb una creu, a prop d'una làpida en la qual es llegeix "OBIIT ERA DCCCCXXVIIII" (Morí l'any 929). Així, hom pot creure que, al lloc ocupat després pel monestir, es feien alguns enterraments que potser caldria relacionar amb l'atri o l'Església de Sant Sadurní. A partir del segle XI les noves construccions monàstiques varen absorbir l'atri de Sant Sadurní.

Alguns autors, però, creuen versemblant que Lluís el Piadós dediqués, en el 801, un temple al màrtir de Tolosa, Sant Sadurní, el qual després fou absorbit per la construcció de l'abadia fundada en el 945.

· Clau de Volta

En el lloc on segons la tradició es bastí la capella inicial dedicada a Sant Sadurní, podem contemplar avui, al sostre, una clau de volta dedicada a aquest màrtir francès.

· Lauda funeraria

Com a document epigràfic d'interès es conserva una senzilla lauda descoberta després de la Guerra Civil, cobrint les restes de l'eminent abadessa Domna València, morta en el 1180, amb una inscripció en llatí: "Brilla, clara amb força València, que ni amb la mort empal·lideix; la que ni la mort pot enfosquir amb tenebres; etc.". 

La Capella del Santíssim

La Capella del Santíssim, també d'estil barroc, és elegant i destaca per la petita cúpula ovalada. El 1948 s'inaugura el nou altar de la Capella del Santíssim, amb les imatges del Sant Crist, la Mare de Déu i Sant Joan evangelista, obres de l'escultor Manuel Martí Cabré.

· L'altar de Sant Josep Oriol

Hem explicat ja la vinculació de Sant Josep Oriol amb Sant Pere de les Puel·les. En la reconstrucció després de 1939, es va construir aquest nou altar dedicat a Sant Josep Oriol, inaugurat l'any 1945, obra de l'escultor Sr. Lletjós. La imatge del sant fou donada per una persona que va voler romandre en l'anonimat.

· Les pintures de la Capella del Santíssim Sagrament

16.1.1 El sostre

Les pintures de la Capella del Santíssim són obra del nomenat artista Sr. Felip Vall i Verdaguer.

Explicació de la decoració pictòrica de la Capella del Santíssim Sagrament .

Dreta:

Es veu arribar a Abraham, victoriós de la batalla mantinguda contra Codorlamoor, seguit dels seus homes i de multituds ingents, que se'ns oculten en les penombres dels temps. Són els seus descendents, hereters de la seva fe, ja que el Senyor va prometre-li que seria "el pare dels creients".

Surt a trobar-lo Melquisedec, rei de Salem, "rei de justícia" i sacerdot de l'Altíssim. Sota aquesta caràcter ofereix a Déu el pa i el vi i beneeix a Abraham. Aquest li lliura aleshores el delme de tot.

En aquest acte veu Sant Pau la figuració del sacerdot levític i l'Esglésiaveu en Melquisedec la figura de Jesucrist i en el seu sacrifici la Divina Eucaristia.

Al costat de Melquisedec i en primer terme un sacerdot porta el Viàtic, aliment vivent que comunica la vida i company segur en el nostre viatge a l'eternitat.

Esquerra:

Un missatger, el profeta Malaquies, anuncia que les tenebres de la idolatria i les ombres de la Llei antiga seran extingides, ja que el Senyor refusa les ofrenes impures del seu poble i promet, ja que el seu nom és gran entre els pobles, instaurar un sacrifici fumejant i una oblació pura, que seran oferts a tot arreu i a tothora, amb el què assenyala la Santa Missa.

Prop seu, Santa Clara d'Assís portant la Divina Eucaristia, amb la que foragita els musulmans. És el símbol de què el Santíssim Sagrament, el Senyor dels forts, dóna vigor per a combatre contra els enemics i és penyora de victòria seguríssima.

· Les pintures de Sant Josep Oriol

A part de les pintures anteriors, a la mateixa Capella de Santíssim trobem d'altres pintures, referides a sant Josep Oriol.

Amb la construcció de l'Altar de Sant Josep Oriol (1945), l'any 1950 s'instal·len a la Capella del Santíssim diferents pintures referides a Sant Josep Oriol.

Els dos quadres principals representen el Baptisme i la Mort exemplar del Sant, i són obra del pintor Antoni Rovira Bordas.

MORT DE SANT JOSEP ORIOL

Fixem-nos en la tela d'or i sèpia que representa la mort de l'excels sacerdot: dins la pietosa serenitat de l'ambient, destaca el preciós detall d'una mort alegre, en el trànsit de la qual el moribund demana càntics. El Mestre de Capella del Palau, el Reverend Milans, amb quatre escolans, acudeix al llit de mort del seu parent. I en aquella habitació s'escolta el cant primaveral del "Stabat Mater", en obsequi de la Verge Dolorosa, amb acompanyament d'arpa. Aquest instrument és, en aquest quadre, còpia fidel del que utilitzà el Mestre Milans en tan memorable data. Encara que no s'autoritzà a fer públic el nom de la persona que posseïa tan preuada arpa, aquesta va donar totes les facilitats al pintor per tal que pogués treure còpia autèntica de la mateixa.

La resta de teles, que han sortit dels tallers d'Antoni Lairisa, ens donen a conèixer al nen-escolà Josep Oriol davant del sagrari i al sacerdot-peregrí doctor Josep Oriol camí de Roma, amb una visió del "campanaret dels ocells" que existia a Sant Pere de les Puel·les i que fou derruït després de la Setmana Tràgica de 1909. En el nínxol on es troba la imatge del Sant, batejat a Sant Pere de les Puel·les, també s'han fixat unes teles amb la glòria d'Oriol, més les figuracions de les Basíliques de Santa Maria del Mar i de Santa Maria del Pi. A la part superior, l'artista ens ha deixat una magnífica "glòria" en la qual la Santíssima Trinitat, figurada per un triangle equilàter, rodejada de querubins i de núvols lúcids, infon la vocació sacerdotal, representada pels dos àngels que lliuren el calze i l'estola; mentre que al costat oposat, dreta, altres dos àngels sostenen una garlanda de flors, símbol de la caritat del Sant, que han de col·locar sobre el front del qui parteix cap al Cel, tenint sobre una taula, al costat dret, un preciós ram de lliris blancs, que simbolitzen l'angelical puresa del taumaturg de Barcelona.

Els campanars

En el segle XII, durant la reconstrucció del Monestir després de la destrucció feta pels almoràvits, i amb motiu de la segona dedicació del temple (1143), fou alçat (sobre la cúpula central de l'església) el primer campanar de Sant Pere de les Puel·les, l'anomenat campanar dels Ocells, d'estil romànic.

Aquest campanar serà l'únic existent fins l'any 1752.

En aquest moment es decideix construir un segon campanar, d'estil barroc, una magnífica atalaia de base quadrada que passa posteriorment a octogonal, rematat amb terrassa i balustrada, que conviurà fins al 1911 amb l'antic campanar dels ocells.

Amb motiu de la Setmana Tràgica de Barcelona, l'antic campanar del ocells, molt proper a la façana, quedà molt malmès, i fou enderrocat durant la reconstrucció del temple, quedant des d'aleshores només el nou campanar barroc.

Les actuals campanes van ser col·locades l'any 1967 després de la seva restauració. Dos anys més tard es procedeix a l'electrificació, deixant de ser necessària des d'aleshores la figura del campaner.